Si hi ha un escriptor contemporani que amb una obra relativament escassa ha generat un autèntic mite al voltant de la seva vida i els seus llibres, aquest és sens dubte l’estatunidenc J. D. Salinger. Ara l’escriptor francès Frédéric Beigbeder l’ha tornar a posar d’actualitat fent-lo protagonista de la seva última novel·la: Oona i Salinger.
Si hi ha un fenomen que caracteritza el panorama literari català dels darrers anys és l’aparició d’un bon nombre de noves i petites editorials que han representat un saludable trencament del monopoli que exerceixen els grans grups d’edició. Gràcies a elles, i a les seves propostes sovint arriscades, ens és possible d’aproximar-nos a autors fins ara desconeguts per a nosaltres. Un exemple de tot plegat el constitueix la figura de l’escriptor neerlandès Gerbrand Bakke.
L’aparició recent a les llibreries de l’últim assaig sobre l’amor del sociòleg italià Francesco Alberoni, ens dóna peu a repassar alguns títols que sobre el mateix tema s’han publicat en els darrers anys. Alberoni titula el seu llibre “L’arte di amare”, en al·lusió ben clara a d’altres il·lustres
predecessors que han intentat, amb el mateix epígraf, escatir l’arrel i el significat d’un dels misteris més insondables de
l’espècie humana: l’aparició del complex lligam afectiu que anomenem amor.
Un dels temes que des de sempre ha generat tot tipus d’opinions i comentaris és el de l’educació del infants i els joves. Primer els filòsofs i més endavant els polítics han vist la necessitat d’establir un sistema educatiu que garantís l’adequat creixement intel·lectual i moral de les noves generacions. En l’actualitat el debat segueix ben viu i sembla que no acaba de sortir del desconcert que ja analitzava fa més de quinze anys el sociòleg Salvador Cardús. En aquest article repassem algunes de les novetats editorials sobre aquesta qüestió.
Ara fa dos anys, des d’aquestes mateixes pàgines de latortugaavui, donàvem notícia de les novetats literàries de dos dels novel·listes catalans actuals més premiats. D’una banda, parlàvem de la novel·la El fracassat, de Martí Domínguez, centrada en la figura del pintor Paul Cézanne (núm. 13, juny 2013) i, de l’altra, de Dos amics de vint anys, la reconstrucció novel·lada dels anys de joventut de Salvador Espriu que va publicar Sebastià Alzamora (núm. 17, novembre 2013). Aquesta tardor tots dos han tornat a presentar les seves noves creacions.
L’escriptora empordanesa Caterina Albert i Paradís, més coneguda pel seu pseudònim literari de Víctor Català, ha passat a la història de la literatura com a màxima representant de la narrativa rural modernista. La seva novel·la més coneguda, Solitud, és unànimement considerada com la representació més reeixida d’aquest corrent estètic. Víctor Català, però, és autora d’una altra novel·la, Un film (3.000) metres, que acaba de ser reeditada pel Club Editor i que pot representar una grata sorpresa per a tots aquells que s’hi apropin per primera vegada.
Si hi ha un aspecte no resolt en l’àmbit de les lletres hispàniques després de quaranta anys de democràcia és el gran desconeixement que tenen entre elles les diferents literatures que s’han desenvolupat a l’Estat espanyol—per no parlar, però aquest seria un altre tema, del desconeixement mutu entre les llengües “stricto sensu”. La literatura en català
a penes es tradueix al castellà i molt menys al gallec o al basc, però també hi ha una precària presència de la creació literària escrita en aquestes i altres llengües als prestatges de les llibreries catalanes.
Un dels primers testimonis de la cruesa i de la magnitud de l’èxode català que va tenir lloc a finals de gener i principis de
febrer de 1939, com a conseqüència del final de la Guerra Civil Espanyola, va ser el d’Antoni Rovira i Virgili. Al seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana,
escrit molt poc després dels fets i reeditat recentment, ens va deixar un document de primera mà del que van significar els
primers dies d’exili d’aquells que havien perdut la guerra, i especialment, en el seu testimoni, del destí d’una gran part dels més destacats membres de la intel·lectualitat i la política catalanes.
L’espècie humana, des del moment que va començar a reflexionar de manera conscient sobre la seva finalitat en aquest món —etapa que ens situa en l’inici de la filosofia i de les religions— va encetar també una discussió sobre quin paper havia de tenir en la vida de les persones la felicitat. Ara, en aquestes primeres dècades del segle XXI, el debat segueix viu i les publicacions relacionades amb aquest tema han sortit dels cercles acadèmics i estrictament filosòfics i són més abundoses que mai. Repassarem en aquest article alguns títols que hi fan referència.