Una de les novetats literàries més celebrades d’aquest any, i al mateix temps un dels títols més venuts del darrer Sant Jordi, ha estat l’última novel·la de l’escriptora catalana d’origen marroquí Najat El Hachmi Mare de llet i mel. Aprofitem l’avinentesa per repassar breument el conjunt narratiu d’una autora que ha aconseguit amb pocs anys tenir un públic lector cada cop més ampli i fidel.
Tothom té molt present l’atrocitat que va suposar l’Holocaust provocat pel règim nazi d’Adolf Hitler. És menys conegut, en canvi, el paper que van tenir els camps de treball forçat que Stalin va posar en marxa abans i després de la Segona Guerra Mundial. D’ençà, però, que Aleksandr Solzhenitsyn va sorprendre el món amb el seu Arxipèlag Gulag, han estat molts els testimonis i estudis que han anat completant el retrat d’aquest immens horror. Ara Monika Zgustova ens en proporciona una imatge encara més desconeguda: el de les dones que van patir
aquesta ignomínia.
Un dels llibres més venuts en la passada diada de Sant Jordi va ser Les possessions, de l’escriptora mallorquina Llucia Ramis. La novel·la, molt ben rebuda per la crítica
i de la qual n’acaba de sortir la segona edició, torna a situar com a protagonista de l’acció una dona que, a cavall entre Mallorca i Barcelona, s’enfronta a diverses situacions familiars delicades. En l’article d’aquest mes aprofitem aquesta novetat editorial per fer un breu comentari de les
novel·les d’aquesta autora.
En el número del passat mes de gener de latortugaavui parlàvem de la presència dels autors italians en el nostre panorama cultural. Deixant de banda els més antics,
també esmentàvem els noms de Moravia, Pavese, Calvino, Eco o Camilleri com a literats que han tingut en el seu moment una bona acollida per part del públic lector català. L’article, finalment, el dedicàvem a l’obra d’Erri de Luca. Una llista de noms, però, on no hi havia cap dona. Avui reparem aquesta petita injustícia parlant de la renovada presència entre nosaltres de Natalia Ginzburg, un dels noms principals de la literatura italiana del segle XX.
És força habitual que els escriptors, en algun moment o altre de la seva producció literària, deixin constància d’aspectes relacionats amb la seva vida familiar, ja sigui de forma esporàdica dins d’obres de ficció o d’una manera més extensa en obres memorialístiques o autobiogràfiques. Comentem avui tres títols recents en què diversos autors ens donen la seva particular visió dels seus pares.
Després de gairebé deu anys des de la publicació de la seva darrera novel·la, Joan Rendé torna a les llibreries catalanes amb un nou text. Malgrat haver estat un escriptor prolífic i força premiat durant els anys 80 i 90 del segle passat, Rendé és, a hores d’ara, i sobretot per al públic lector més jove, un autor molt desconegut. Aprofitem la publicació de la novel·la Els anys de la serp per fer una breu semblança de la seva obra.
La literatura italiana sempre ha estat molt present en el nostre àmbit cultural. La majoria dels grans autors — començant per Dante, Petrarca o Boccaccio, per exemple— en general han estat traduïts ràpidament al català. Modernament, escriptors com Luigi Pirandello, Alberto Moravia, Cesare Pavese, Italo Calvino o Umberto Eco han tingut una influència gens menyspreable en la cultura catalana. En els últims anys, però, si hi ha un escriptor —amb permís d’Andrea Camilleri, és clar—que s’ha anat introduint d’una forma cada vegada més sòlida a les llibreries és el del napolità Erri de Luca. Avui comentem el seu últim títol traduït a la nostra llengua, El més i el menys.
Aviat farà quatre anys, concretament al número 19 de latortugaavui.com, de gener de 2014, parlàvem del conte com un dels gèneres literaris que connectava més amb les necessitats del lector modern. En aquell moment, la recent concessió del premi Nobel de literatura a Alice Munro ens
va donar peu a parlar d’aquesta autora canadenca i, per altra banda, del llibre de relats que acabava de publicar un dels nostres contistes més reconeguts, Sergi Pàmies. Avui tornem a aquest gènere amb una breu notícia d’alguns reculls de contes publicats darrerament.
Un dels aspectes que ha fet canviar la fesomia dels nostres pobles i ciutats en els darrers anys és la gran quantitat de gent de totes les edats que camina o que corre pels carrers i pels afores dels nuclis urbans. Es tracta d’un comportament que, esperonat pels avantatges que aquesta pràctica té
per a la salut —i pel fet de la seva gratuïtat i dels pocs requisits materials que comport — ha esdevingut cada dia més i més habitual. Paral·lelament a aquest procés, també han aparegut llibres que reflexionen al voltant d’aquesta experiència. Avui en comentem alguns.